PLAÇA DE LA CONCÒRDIA

Plaça de la Concòrdia (76x56 cm. Paper Archés 600gr). Aquesta és l’aquarel·la amb la que vaig guanyar diumenge passat el concurs de pintura ràpida de Les Corts (apartat aquarel·la). Jo estic més content que un gínjol, aquestes coses no em passen gaire sovint.

En general l’aquarel·la aquesta m’agrada, ara bé, no estic cec i sé veure-li els defectes, també. Tot i que és de lo millor que he fet a l’aire lliure, no és de lo millor meu de manera global. I és que jo he pintat molt poc al carrer. Aquest estiu vaig començar a curtir-me una mica amb el grup del Raimundo, però al començar a treballar de nou es van acabar les sortides.

En fi, si algú estigués interessat, totes les sobres presentades estan exposades al Centre Cultural de les Corts, C/ Dolors Masferrer 33-35 fins el 12 de novembre.

Una salutació

ENCÀRRECS

Una de les coses que es va aconseguir amb el Romanticisme va ser un grau de llibertat considerable dels artistes, i en consonància amb això, els creadors van començar a fer allò que ells volien, i no allò que els hi encarregaven a fer. Des d’aleshores tota obra feta per encàrrec ha tingut connotacions negatives. Aquesta obra no és el resultat directe de la genialitat, sinó que ha quedat disminuïda per una sèrie de pautes o restriccions que ha imposat la persona que ha fet l’encàrrec.

En el meu cas tot això no ha tingut cap tipus de validesa. M’encanta treballar per encàrrec. Primer de tot m’agrada molt que una persona vulgui encarregar-me una aquarel·la, ho trobo força afalagador. I paral·lelament m’agrada que em donin un tema, unes mides i fins i tot una fotografia. Totes aquestes indicacions em serveixen de punt de partida i em condicionen el resultat de tal manera que fan el procés de la pintura molt més desafiant. Tinc uns objectius clars.

No és que no m’agradi pintar allò que em surt de l’ànima i donar via lliure a l’espontaneïtat. Tot això està molt bé. Però sovint l’excés de llibertat m’atabala. Potser no tinc gaire esperit d’artista, o si més no d’artista romàntic.

Deixo penjades dues aquarel·les de l’últim encàrrec que he fet, com sempre, encantat de la vida:
Camp d’oliveres (56x75) Paper Verneda 300gr

Casa a Santa Eugènia (38x50 cm) Paper archés 300gr

FEINA A MITGES

Model asseguda (56x30cm, Paper Archés 300gr.)
He sentit a dir que l’aquarel·la es pinta sola. Casi, casi és cert: només cal deixar l’aigua sobre el paper i amb iniciativa pròpia va buscant el seu camí, pren decisions independentment de la meva intenció inicial: fusiona colors, se’n va pel costat que jo no vull, fa una taca circular o una gota opta per lliscar de dalt a baix del paper.
Aquest marge d’incertesa és concloent en la meva manera de pintar. Si entre la meva idea inicial i el resultat final no he tingut unes quantes sorpreses, no em quedo satisfet. I es que cada cosa que pinto està feta la meitat per mi i l’altra meitat per l’aigua, és una feina a mitges.
Aquesta aquarel·la de la model la vaig fer fa pocs dies. Trobo que és un exemple d’un cúmul de petites decisions aparentment anàrquiques que donen un resultat mitjanament harmònic. A mi m’agrada molt i espero que a la Dolors també. Quan miro aquestes cames en primer pla, la taca fosca que cau a l’esquerra i aquestes ombres que són i no hi són em recordo del que diu el meu referent artístic, l’Adolfo Guillardin: ’Pintar és suggerir’.

FREDERIC LLOVERAS

He conseguido una foto de la acuarela de Lloveras que comenté en la entrada anterior. No sé si tal como insinuaba le he dado demasiada importacia y quizás no haya para tanto. Es una buena acuarela, pero quizás es algo simple, no acaba de explicar demasidas cosas. De todas formas, insisto en que fue la primera vez en mi vida en que aprecié una acuarela hecha por alguien que dominaba el medio con el que trabajaba: es súper transparente y toda la parte de la mitad para abajo es maravillosa.

No sé demasiado de la vida de Lloveras. Viajó y expuso en el extranjero. La verdad es que sé muy poquito de él. En la Agrupació tienen su biografía. A ver si un día me dedico...

LA CIUDAD DESDOBLADA

La ciudad desdoblada 1. (75x56) Papel Verneda 300gr
En algunas zonas de l’Eixample y en toda Ciutat Vella es interesante levantar la mirada y buscar la parte alta de los edificios. Seguir con la mirada la frontera entre los techos y el cielo. Hay que hacer un esfuerzo, la postura no es muy cómoda para el cuello y poco práctica para caminar sin tropezarse. Pero como ya he dicho, es interesante porque descubres una parte de la ciudad que por lo general pasa inadvertida y siempre aparecen detalles de los que vale la pena tomar nota.
Todo esto de ir mirando al cielo está muy bien siempre y cuando no llueva. Los días de lluvia, por razones obvias, no se ha de mirar al cielo. La mayoría de la gente va mirando al suelo, a unos tres metros más allá de sus pies. Yo también miro hacia el suelo, pero intento que la mirada vaya más allá. Enfoco la vista unos metros más allá del suelo. La lluvia convierte las aceras, las calles, en un espejo y toda la ciudad aparece desdoblada en una tonalidad menos intensa, agrisada. Me encanta ver los reflejos deformados de las personas que tengo delante y comprobar que en esta ciudad desdoblada no existe ni una línea recta.
La primera acuarela que en mi vida observé detenidamente era un paisaje urbano lluvioso de Frederic Lloveras (1912-1983). Era una acuarela datada en 1950. He visto óleos, ilustraciones y obra posterior que no me han gustado demasiado, pero sus acuarelas de esta época no tienen rival. Recuerdo que me llamó la atención con qué delicadeza se reflejaban en el suelo húmedo las luces de la ciudad, la gente… En ese momento fui consciente de que el medio adecuado para pintar escenas de lluvia es la acuarela. Si es que es de cajón: utilizar agua para pintar agua.
Supongo que, como suele pasar con las primeras experiencias,me ha quedado un recuerdo posiblemente sobrevalorado, pero desde entonces Lloveras ha sido para mí un referente. Y tiene un efecto bucle: cada vez que llueve, miro más allá del suelo mojado, y al ver los reflejos de la ciudad me acuerdo de la acuarela de Lloveras.

Espero conseguir pronto una foto de la acuarela comentada.

Un saludo

OBSERVACIÓ Vs IMAGINACIÓ

Rambla avall (41x31cm, paper Archés300gr), és el títol de l’aquarel·la que presento a l’exposició col·lectiva que comença aquest dijous a l’Agrupació. La peculiaritat d’aquesta mostra és que hi ha un tema comú i, a més, totes les aquarel·les tenen la mateixa mida i el mateix marc. Tot plegat queda força elegant i homogeni.
Mirant-me la foto que he fet d’aquesta rambla, em ve al cap la qüestió recurrent de pintura basada en l’observació o pintura basada en la imaginació. La meva aspiració és arribar a un punt mig: trobo que basar-se exclusivament en l’observació donant un resultat totalment descriptiu de la realitat, és poc creatiu. Ha d’haver-hi alguna cosa més, una aportació personal. Has de fer teu el model i tenir la llibertat de modificar-lo com creguis.
D’una altra banda, no m’agrada allunyar-me excessivament del que tinc davant. Quan acabo una pintura intento fer la prova de demanar el parer a un altre i, si pot ser, que aquest altre no estigui vinculat a la pintura, i li pregunto: Què veus aquí? Si en el primer instant no ho té clar, és que la cosa falla.
En el cas de l’aquarel·la que il·lustra aquesta entrada, aquesta prova de l’observador extern no ha pogut ser gaire objectiva, ja que tothom sabia que hi havia tema únic. No es podia fallar. Estava clar que era la Rambla.
I vosaltres què? Veieu la Rambla?

EL DIQUE SECO

La acuarela colgada tiene por título El dique seco (25x76cm. Papel Archés 300gr). La pinté hace dos o tres meses. Es una marina sin color azul, y he encontrado en ella una cierta alegoría a mi momento actual. Como cada mes de Agosto, apenas toco los pinceles, las pinturas están secas y lo poco que pinto no me gusta…

El miércoles pasado salimos a pintar con Raimundo, Mariano, Joana, José Mari y Olek. Estuvimos por el Clot/Sant Andreu. El lugar estaba de perlas, y los del grupo en nuestra línea: café con conversación de acuarela, dos horitas de pintura y cerveza final con conversación de acuarela y algo de viajes. Lamentablemente mis dos acuarelas no estuvieron a tono con el resto de la salida. No estoy muy contento, quedaron bastante flojas, así es que he decidido no colgarlas.
Una de ellas la intenté salvar rematándola con rotulador permanente, pero ni aún así. Forma parte de mi manera de pintar. Cuando una acuarela se me tuerce, a veces la intento arreglar, pero no vale la pena. Casi seguro que el resultado final será recargado o insistido o poco inspirado. Entiendo el proceso de elaboración de una acuarela como algo breve, tenso y de resultados casi instantáneos. A la que me alargo, es que algo falla.
De la misma manera me pasa al mirar acuarelas. Sé que una acuarela me gusta en menos de un segundo. Es menos de un segundo, pero pasan muchas cosas: un poco de magia, un poco de admiración, un poco de envidia. Es como ponerte un Fisherman’s Friend en la boca que te entra un aire bien fresco.
Por cierto, está exponiendo en el Museu de l’aquarel·la de Llançà un acuarelista que me ha encantado: Enrique Ochotorena. Os paso el Link, echad un vistazo.
http://www.mda.cat/cat/expo_eo/expo_eo_01.html
http://www.mda.cat/pdf_catalegs/cataleg_eo.pdf

La utilización de la línea me recuerda a Centelles, y el resultado final de algunas acuarelas a Aurora Charlo. Independientemente de estas apreciaciones, se ve un pintor muy sólido. Ya veréis como no necesitaréis más de un segundo en reconocer algunas muy buenas acuarelas y con un poco de suerte sentir el Fisherman’s Friend en la boca-

Un saludo