PINTANT MODERNISME

Casa Batlló (fragment)

Ja sé que no és cap originalitat, n’està ple de pintors, d’aquarel·listes, que han pintat la Pedrera, la Casa Batlló, i un llarg etcètera. Però una cosa és mirar-se un quadre d’un altre i una altra molt diferent és passar per l’experiència de pintar-lo un mateix. Aquesta cosa poc original, ha estat un descobriment molt interessant per a mi quan m’ha tocat fer-la.
D’una banda està bé pintar un indret emblemàtic de la ciutat, fàcilment reconeixible. I d’altra banda ha estat un repte, no ha estat gens fàcil. L’arquitectura modernista incorpora tants elements: ferro, ceràmica, fusta, mosaic...que és molt fàcil perdre’s en els detalls. I això és precisament el que jo no vull. Ja he comentat en una entrada anterior que no m’agrada la descripció excessiva, perquè el resultat és un cromo d’aspecte molt poc inspirat. I m’ha costat molt simplificar sense perdre l’aspecte original de Casa Batlló.
Sempre m’han agradat els edificis modernistes, especialment els de formes curves, amb una decoració tant abundant. A veure si m’animo a fer-ne algun més, perquè per pintar aquestes coses cal estar animat.

Fins aviat.

PLAÇA DE LA CONCÒRDIA

Plaça de la Concòrdia (76x56 cm. Paper Archés 600gr). Aquesta és l’aquarel·la amb la que vaig guanyar diumenge passat el concurs de pintura ràpida de Les Corts (apartat aquarel·la). Jo estic més content que un gínjol, aquestes coses no em passen gaire sovint.

En general l’aquarel·la aquesta m’agrada, ara bé, no estic cec i sé veure-li els defectes, també. Tot i que és de lo millor que he fet a l’aire lliure, no és de lo millor meu de manera global. I és que jo he pintat molt poc al carrer. Aquest estiu vaig començar a curtir-me una mica amb el grup del Raimundo, però al començar a treballar de nou es van acabar les sortides.

En fi, si algú estigués interessat, totes les sobres presentades estan exposades al Centre Cultural de les Corts, C/ Dolors Masferrer 33-35 fins el 12 de novembre.

Una salutació

ENCÀRRECS

Una de les coses que es va aconseguir amb el Romanticisme va ser un grau de llibertat considerable dels artistes, i en consonància amb això, els creadors van començar a fer allò que ells volien, i no allò que els hi encarregaven a fer. Des d’aleshores tota obra feta per encàrrec ha tingut connotacions negatives. Aquesta obra no és el resultat directe de la genialitat, sinó que ha quedat disminuïda per una sèrie de pautes o restriccions que ha imposat la persona que ha fet l’encàrrec.

En el meu cas tot això no ha tingut cap tipus de validesa. M’encanta treballar per encàrrec. Primer de tot m’agrada molt que una persona vulgui encarregar-me una aquarel·la, ho trobo força afalagador. I paral·lelament m’agrada que em donin un tema, unes mides i fins i tot una fotografia. Totes aquestes indicacions em serveixen de punt de partida i em condicionen el resultat de tal manera que fan el procés de la pintura molt més desafiant. Tinc uns objectius clars.

No és que no m’agradi pintar allò que em surt de l’ànima i donar via lliure a l’espontaneïtat. Tot això està molt bé. Però sovint l’excés de llibertat m’atabala. Potser no tinc gaire esperit d’artista, o si més no d’artista romàntic.

Deixo penjades dues aquarel·les de l’últim encàrrec que he fet, com sempre, encantat de la vida:
Camp d’oliveres (56x75) Paper Verneda 300gr

Casa a Santa Eugènia (38x50 cm) Paper archés 300gr

FEINA A MITGES

Model asseguda (56x30cm, Paper Archés 300gr.)
He sentit a dir que l’aquarel·la es pinta sola. Casi, casi és cert: només cal deixar l’aigua sobre el paper i amb iniciativa pròpia va buscant el seu camí, pren decisions independentment de la meva intenció inicial: fusiona colors, se’n va pel costat que jo no vull, fa una taca circular o una gota opta per lliscar de dalt a baix del paper.
Aquest marge d’incertesa és concloent en la meva manera de pintar. Si entre la meva idea inicial i el resultat final no he tingut unes quantes sorpreses, no em quedo satisfet. I es que cada cosa que pinto està feta la meitat per mi i l’altra meitat per l’aigua, és una feina a mitges.
Aquesta aquarel·la de la model la vaig fer fa pocs dies. Trobo que és un exemple d’un cúmul de petites decisions aparentment anàrquiques que donen un resultat mitjanament harmònic. A mi m’agrada molt i espero que a la Dolors també. Quan miro aquestes cames en primer pla, la taca fosca que cau a l’esquerra i aquestes ombres que són i no hi són em recordo del que diu el meu referent artístic, l’Adolfo Guillardin: ’Pintar és suggerir’.

FREDERIC LLOVERAS

He conseguido una foto de la acuarela de Lloveras que comenté en la entrada anterior. No sé si tal como insinuaba le he dado demasiada importacia y quizás no haya para tanto. Es una buena acuarela, pero quizás es algo simple, no acaba de explicar demasidas cosas. De todas formas, insisto en que fue la primera vez en mi vida en que aprecié una acuarela hecha por alguien que dominaba el medio con el que trabajaba: es súper transparente y toda la parte de la mitad para abajo es maravillosa.

No sé demasiado de la vida de Lloveras. Viajó y expuso en el extranjero. La verdad es que sé muy poquito de él. En la Agrupació tienen su biografía. A ver si un día me dedico...